Que el lector no esperi de trobar en aquest article idees noves, informacions ignorades sobre la història de la Península, a partir de textos exhumats d'arxius locals i desconeguts dels investigadors. No, aquestes poques notes sobre els " senyors cristians de la frontera " no tenen altra ambició que posar en relació elements prou coneguts dels historiadors per tal d'il·luminar el procés de reforçament del poder monàrquic al segle XII a la Península Ibèrica, en un període d'intens enfrontament amb l'imperi almohade. Si bé ja han tingut lloc períodes de centralització monàrquica (a Catalunya i a Castella a la fi del segle XI), és a la segona meitat del segle XII que el fenomen es generalitza i s'intensifica dins el conjunt de les monarquies peninsulars. Aquesta centralització no es fa pas sense blocatges ni sense reticències. Els trastorns i les contestacions aristocràtiques que acompanyen les minories reials són prou indicadors de l'entestament dels barons a preservar els seus drets i la seva independència. La frontera ha estat sovint presentada com a una " terra de llibertat " , amb referències al dret de frontera, als fueros que concedien als concejos mitjans de defensar-se i sobreviure en un medi hostil i que oferien, doncs, condicions jurídiques relativament favorables en comparació amb la resta de l'Occident cristià a la mateixa època. Aquesta llibertat, però, pot ser qualificada, d'una banda, de llibertat " controlada " en la mesura en què era el sobirà, i de vegades els barons mateixos, qui atribuïa aquests fueros i, d'altra banda, de llibertat " limitada " en la mesura en què aquestes cartes no feien al capdavall sinó crear senyories adaptades a un marc municipal; aquestes senyories " col·lectives " reproduïen a un nivell inferior les jerarquies característiques del feudalisme. La relativa llibertat dels concejos (i més generalment de la societat) de frontera forma part així doncs, dialècticament, del procés de centralització monàrquica, especialment per l'eliminació dels barons com a intermediaris obligats de l'explotació territorial. Un ràpid examen de l'evolució de les donacions reials a Castella al segle XII revela molt clarament que una gran part dels territoris que havien estat atorgats en un primer moment, sota Alfons VI o sota Alfons VII, a grans barons de l'entorn reial van ser redistribuïts més endavant als ordes militars. Aquest procés revela, d'una banda, l'empirisme d'una colonització que anava a les palpentes i provava solucions diverses per aconseguir de fer arrelar les poblacions, de defensar els territoris i de posar-los en explotació, i, d'altra banda, la represa de control pel monarca castellà dels territoris dels quals tornava a apoderar-se després d'un intermedi musulmà. La creació de concejos de realengo respon a la mateixa lògica: el rei, amo de la terra, s'encarrega ell mateix de la colonització, sense delegar-ne la tasca a un intermediari de la cort. El 3 de novembre del 1139, per exemple, Alfons VII atorga a Oreja, acabada de conquerir, un fuero per a " omnibus illis qui ad idem castellum populandum venerint ".